dimarts, 11 d’abril de 2017

Vuramusic Project a la Unió Musical de Benaguasil


VURAMUSIC PROJECT
AL
CENTRE D’ESTUDIS UNIÓ MUSICAL DE BENAGUASIL

Sóc Salva Aras, en Juny 2012 em graduava en Grau Professional a l’especialitat de saxòfon i vaig continuar els meus estudis al Conservatori Superior de Música “Salvador Seguí” de Castelló.

A Juny de 2016 em vaig empènyer a un viatge fins a Adjumani, en el nord d’Uganda amb el projecte Vura Music Project el qual perteneix a l’ONG Solidarios con Arua.

La finalitat semblava clara, agafava un grapat de saxòfons (aconseguirem 6), i quan arribara allí sols deuria ensenyar saxòfon. Que senzill semblava, però va ser així?

Pensar en anar un país africà en una mentalitat occidental generalitzada sembla anar a posar en perill la vida d’eixe viatger, però, i la gent que viu allí no està en perill?
Són molts els prejudicis que portava a la motxilla que havia anat posant al llarg de la meua curta història; els medis d’informació difusa i polititzada, la mateixa societat que engrandeix eixes dades sense molt de fonament i que afavoreixen a uns pocs pels seus beneficis, eren gran part dels que m’ajudaren a carregar-la.

Quan vaig arribar a Kampala, la capital d’Uganda, les sensacions eren molt diverses, era la meua primera arribada a un país d’aquest continent i semblava tot un caos. Res més que això era que havia arribat a un lloc en el qual desconeixia per complet la seua cultura, però tardaria un poc en adonar-me. Vam recórrer el país amb bus fins arribar a Adjumani, en el nord, a 50 kilòmetres de la frontera de Sudan del Sud i allí vam conviure durant 5 mesos.

En Adjumani vam col·laborar amb 3 escoles de la localitat Adjumani Girls Primary School, Cesia Primary School i Redeemer Primary School; totes elles escoles primàries mixtes a pesar del nom.  Les escoles feien la selecció dels seus alumnes de 4rt de primària per a la nostra escola, sense segregació sexual.
La primera impressió és que tots els alumnes no tenien la mateixa edat, ja que hi havia alumnes de 10 fins 14 anys, però tots en 4rt de primària, l’explicació? No sempre els pares tenien diners per poder pagar les taxes trimestrals dels xiquets, i si bé les escoles els donaven moltes oportunitats arribaven moments en que tenien que deixar d’assistir per no poder pagar.
- Però si l’article 26 de la declaració dels drets humans diu que tot el món te dret a una educació i deu ser gratuïta en la seua base fonamental!
- Ja, però igual que molts dels nostres polítics normalment pensen més en diners que en les persones, allí també passa.
- Però si és un dret universal!!
- Doncs ens tocarà lluitar pels nostres drets.

Jo m’encarregava de les classes de saxòfon, que fèiem amb dos alumnes cada hora. Quan els vaig ensenyar el que era un saxòfon ells van al·lucinar, no en havien vist mai un. El resultat va ser dos alumnes amb el saxòfon en cada classe (les classes es feien per parelles) i uns altres 15 observant la classe, xiquets curiosos que volien aprendre allò que fèiem. Eixos curiosos no eren ocasionals, doncs hi havia gent que venia i que per qüestió d’edat o espai (volum d’alumnes de l’escola) no podien agafar un instrument però eren tant fidels com un alumne més. Tot és a dir, fèiem un cor de curiosos (xiquets que no podien aprendre un instrument per volum) i va ser genial.
De professor no solament estava jo, Cristina Otero feia les classes de clarinet, Aritz Azparren les de flauta (és el director del projecte) i Edurne Ruiz les de llenguatge musical i cor. Tot 4 formàvem el professorat de Lajopi Music School.
Els alumnes no tenien un instrument propi, sinó que a l’escola teníem dos per a classe i altres 3 per a estudiar, pel qual devien vindre tots els dies a classe per agafar l’instrument i estudiar, però solament un temps, ja que devien organitzar-se per estudiar tots. El resultat a més va ser que els alumnes estudiaven moltes vegades conjuntament i quan un sabia més que un altre ajudava al que menys sabia, “així ens divertim els dos i aprenem més” deien.

No era tan senzill com pareixia, ja que la funció no era sols aprendre a tocar bé el saxòfon, era fer-los conèixer que ens aporta l’estudi d’un instrument i com poder generar eixos valors per al quefer quotidiani. Quins valors? Eixos que possiblement oblidem però que estan molt units a la música, com: responsabilitat a l’hora d’estudiar i tocar amb els altres, organització del treball per aconseguir un objectiu futur com és el concert, compartir coneixements amb els companys, ajudar-se mútuament per créixer conjuntament, respecte pels companys i el material...

La diferència cultural és molta, però amb estima tots posàvem de la nostra part, nosaltres per adaptar-se allí i ells al saber que érem de fora i no coneixíem totes les seues tradicions.

Els dies 29 i 31 de març vaig estar explicant la meua experiència en Adjumani amb el projecte Vura Music Project en les classes de banda amb els alumnes del Conservatori de l’UMB i de l’escola de música de l’UMB respectivament.
A les xarrades vaig explicar amb la màxima fidelitat el que em va suposar viure a Uganda i treballar amb Vura Music, va ser tota una responsabilitat pel que em deixava de dir pel fet de la brevetat de l’acte. Vaig mostrar un vídeo on els alumnes de Vuramusic Project parlaven i comentaven les seues impressions del que significava l’escola per a d’ells i quines diferències hi havia en el sistema d’educació al que estaven acostumats. Els alumnes, tant del conservatori com de l’escola de música van estar molt respectuosos i atents.
Cal mencionar que va ocórrer una cosa preciosa, segons el meu parèixer, amb els alumnes de l’escola de música, i és que a pesar de mostrar una màxima atenció durant la xarrada en acabar va ser millor. Quan vaig acabar de exposar la meua experiència tocava el torn de preguntes i van sorgir ràpidament unes poques, però tot va dur un gir inesperat quan el seu mestre de banda, Jose Carlos (ara ja el dic bé) els va qüestionar tot el que havien vist i va traslladar la seua pell (la dels alumnes) a la realitat d’on jo havia estat. Arrel açò va sorgir una quantitat de preguntes d’una profunditat que fins eixe dia ningun adult m’havia qüestionat i moltes van ser complexes de respondre si més no alguna no ho vaig poder fer. El fet de que uns xiquets de no més de 12 anys proposaren aquestes preguntes em va constatar de que el seu professor esta fent bé la feina.  Va ser una experiència emocionant poder compartir les meues vivències. Gràcies a l’equip directiu del Centre d’Estudis de la Unió Musical de Benaguasil pel seu interès i recolzament.

Per a més informació sobre el projecte podeu accedir a la web:


Vura Music Project segons els seus alumnes.

Cap comentari:

Publica un comentari